Fi al duel per Lionel Messi, Barcelona recupera el somriure


Leo Messi va deixar un buit tan enorme al Barcelona que es va afirmar, no sense raó, que l?era post Messi seria un penós i difícil caminar pel desert. Va ser tants anys, tants partits, tantes temporades, l’ànima, guia i líder indiscutible de l’equip blaugrana que sobreviure a la seva marxa s’entenia que va ser difícil. Impossible per a Koeman, inabastable per a Xavi…

Fins que Joan Laporta, entenent la necessitat de fer un pas endavant, revolucionar el vestidor, canviar les dinàmiques i buscar nous al·licients i estrelles, es va arremangar per tornar al Barça la brillantor i l’ànim d’un passat cada cop més llunyà.

Necessitava el Barcelona acabar amb la depressió i amb cinc partits oficials n’hi ha hagut prou per mostrar que està en camí. Lewandowski ha arribat al club per catapultar l?optimisme i al seu voltant, sota el comandament d?un Xavi impermeable a les crítiques i conscient de la necessitat de barrejar el futbol del passat amb l?exigència del present, l?equip blaugrana sembla un altre.

El Barça, que amb prou feines havia guanyat un dels seus últims vuit partits disputats al Camp Nou en competició europea (entre Champions i Europa League) i que va acabar la temporada passada amb una trista i depressiva derrota contra el Vila-real, és un altre. Aquest nou equip de Xavi no té res a veure amb aquell de fa tres mesos i mig. El vestidor volia agitar l’entrenador i li va donar tot el que va voler, o gairebé tot, Joan Laporta.

“És el teu torn” va haver de dir-li el president al tècnic el dia que li va tancar el fitxatge de Koundé… i Xavi va posar fil a l’agulla. Les arribades de Bellerín i Marcos Alonso ja s’endevinen com la cirereta del pastís d’una plantilla que va demostrar davant el Viktoria que pot rotar amb una confiança que no existia el curs passat. És cert que l’equip polonès va ser, és, un rival de segon nivell i que no li va plantejar gaires contratemps al Barça per golejar… Però també és veritat que amb Christensen ningú va trobar a faltar Araújo, ningú es va recordar de Busquets ni tampoc es va enyorar a Raphinha. I que en plena guirigall Jordi Alba va tenir l’ocasió de reivindicar la seva figura i Gerard Piqué de rebre el reconeixement de l’afició.

El Barça, aquest Barça, té pausa i vertigen. I, el millor, o almenys el que millor se sospita, sap barrejar tots dos conceptes amb una solvència que molts haurien posat en dubte. Els que trobarien crítica al joc a Sevilla per un suposat abandonament del joc de posició van haver de somriure en contemplar aquesta estrena continental; els que exigien que s’abandonés el que considerarien caduc adn per imposar físic, resistència i velocitat, seguirien contents tot i que Pedri, De Jong i fins i tot Lewandowski, van saber posar ordre i calma entre tanta carrera desbocada.

FINAL DE LA MELANCOLIA

Té Xavi, després de la marxa última de Pjanic, una plantilla de primeríssim nivell i s’endevina, per fi, el final del duel per la marxa de Leo. El crac argentí romandrà per sempre al record del Camp Nou, que guardarà a la retina la cursa més meravellosa mai vista en un estadi que a partir de divendres començarà a canviar de cara amb l’inici de les obres de remodelació… Però el passat quedarà, ja, ací, en el passat.

No ha estat fàcil, mai, al Barça canviar una etapa per una altra. La malenconia de l’equip de les Cinc Copes, Kubala i Dream Team no va ser fàcil de gestionar. Fins i tot va provocar enfrontaments entre els que estaven agafats al passat immediat gloriós i els que entenien la necessitat de girar full. I és evident, indiscutible, que aquesta situació s’havia de viure, multiplicada, amb Messi de protagonista involuntari i absent.

Va costar un any sencer… Però quatre golejades consecutives i una imatge renovada poden fer pensar que s’ha acabat aquest duel. Sempre serà Messi el personatge més monumental del Barça modern i, probablement, el millor homenatge futbolístic que se li pot regalar és descobrir que aquest equip torna a somriure.