no volien barres i ara les aplaudeixen


La Rebel.  (Luis Barron/Eyepix Group/Future Publishing a través de Getty Images)

La Rebel. (Luis Barron/Eyepix Group/Future Publishing a través de Getty Images)

L’exigència va ser unànime. Tots els aficionats hi estaven d’acord: calia posar un alt definitiu a les barres al futbol mexicà. La vergonyosa emboscada de La Corregidora ho meritava. Tots estaven indignats. Com s’atreveixen a tacar el nostre sagrat futbol! Eradicar-los. Que no tornin mai més. No importava que s’escudessin que no havien fet res. Eren part del càncer. Ningú no se salvava. Això va ser fa cinc mesos. Que lent passa el temps.

Ja ningú no se’n recorda. Que les barres eren l’enemic públic número u. I ni parlar de la reacció per la tebior de la Lliga MX, que amb prou feines va aconseguir prohibir-los l’accés de visitants als “grups d’animació”. Patranyes. Ells segueixen feliços, més actius que mai. Per exemple, La Rebel es passeja pels carrers de Madrid (després aniran a Catalunya) en vigílies el partit que enfrontarà el seu equip, Pumescontra el Barcelona pel trofeu amistós Joan Gamper.

Si la intenció era expulsar-los del futbol, ​​vaja que la comanda va fracassar. No només segueixen presents a Mèxic, també poden presumir les seves aventures estrangeres. El pitjor: l’afició de Pumas, la de debò, aplaudeix el viatge perquè, suposadament, reflecteix passió i fidelitat cap als colors. Tant de bo així d’orgullosos s’haurien mostrat de la seva barra el març passat, quan no hi havia xarxa social on no fossin virals les imatges del lamentable Querétaro-Atlas. Només els barristes es defensaven entre ells. No hi havia persona aliena a aquest món que no tingués clar que totes les barres eren responsables en alguna mesura.

Emmascarats en la tendència de les bones maneres, els oblidadissos es van sumar a la condemna. Perquè això era el que constrenyia i com negar-se a entrar al cor. Avui el que importa és inflar el pit d’orgulls per ells, els incompresos, els estigmatitzats, que porten banderes i draps per demostrar l’amor que senten per Pumas. I la premsa també fa la seva feina, com és costum. Si presenten Dani Alves, per descomptat és important filmar La Rebel i el seu colorit. Que tots sàpiguen que ells són vitals per a Pumas, per al futbol mexicà i per donar caixet a la presentació del nou ídol. És que hi posen ambient.

Protagonistes de vergonyoses baralles i d’amenaces als seus jugadors, a la barra de Pumas li ha anat força bé. Tenen el seu racó especial al Estadi Universitari i també per a esdeveniments especials, com la benvinguda a Alves. Si al final tot allò que facin serà motiu de celebració per als altres aficionats, els pacífics, què els pot preocupar? És molt clar: les barres són el càncer del futbol mexicà. No són prejudicis, són els fets. Anys d’evidència que no valen de res.

Perquè estaran presents en un dels estadis més luxosos del món per veure el seu equip. Ells diran que ho tenen merescut, que no els va regalar res, i no faltarà qui els compri el discurs perquè així es podrà presumir que hi va haver platges, càntics i porres de Pumas al Camp Nou. Després només quedarà apel·lar a la congruència. Que ningú no es digui sorprès ni indignat mai més per les barres del futbol mexicà.

Els estan legitimant. Els estan donant la vènia que necessiten per actuar com els plagui ara i en el futur. En realitat, ni tan sols cal projectar fets futurs. La hipocresia ja és evident ara. La justificació passional, sens dubte, diu que avui és vàlid. Avui els barristes són uns ambaixadors de la pilota que posen el nom de Pumas enlaire. Per això cal tenir-los ja no paciència, sinó fins i tot admiració. Permetre que vagin a l’altra banda de l’Atlàntic quan se suposava que no els volíem veure ni als estadis mexicans. Potser ja van canviar. Potser els hem jutjat malament. Goya, Universitat.

TAMBÉ ET POT INTERESSAR | EN VÍDEO

Els estranys incendis als trens del Metro CDMX, què està passant?