Rarezas de Barcelona SC: Un DT cada 45 dies el 2004, un altre ‘llogat’ per dos jocs, i un que se’n va anar amb diners del club | Futbol | Esports


Barcelona Sporting Club ha de ser, entre els equips del futbol equatorià, el que registra a la seva història els esdeveniments més pintorescos en els capítols relacionats amb entrenadors. És complicat rastrejar en altres institucions del país la quantitat i varietat de rareses que s’han produït a l’escaire canari amb alguns dels seus tècnics.

Possiblement han succeït determinats fets anecdòtics amb els estrategs d’altres institucions que competeixen al campionat nacional, però aquests casos van passar inadvertits, van ser ràpidament oblidats, o no van tenir una repercussió mediàtica més gran en no gaudir aquestes entitats de futbol -excepte Emelec- de la massiva popularitat, limpacte, i la transcendència que tenen els toreros.

La recontractació de Fabián Bustos, per a la resta de la temporada 2022 de la LligaPro, transforma l’argentí en l’únic ensinistrador que després de renunciar al seu càrrec a Barcelona SC torna al club per assumir el comandament novament, el mateix any del seu dimissió. Aquesta conjuntura propicia la revisió de diversos esdeveniments peculiars protagonitzats per alguns timoners grocs (òbviament per decisió dels directius). Certes maniobres van ser un encert, altres van significar fracassos rotunds.

Julio Kellman es va esfumar

Entre els personatges que han ‘golejat’ econòmicament Barcelona SC el primer lloc l’ocupa, per ordre cronològic, Julio Kellman. Amb aquest entrenador els canaris van aconseguir el seu primer guardó nacional el 27 de novembre de 1960, a Quito. Dos mesos després, de l’uruguaià no se’n va saber res més. Es va esfumar de l’Equador amb diners que pertanyien al club.

De cara a l’estrena a la Copa Libertadores del 1961 el charrúa va plantejar que era urgent reforçar el planter i també jugar amistosos a l’exterior. Això sí, Kellman va deixar clar que ell mateix havia d’executar aquestes gestions. La directiva va acceptar i li va donar diners perquè compleixi la missió (30.000 sucres de l’època). Va volar rumb a Colòmbia el 29 de gener de 1961.

El 9 de febrer la Conmebol va notificar a Barcelona SC que l’abril del 1961 enfrontaria l’Independent Santa Fe de Bogotà a la Copa, en duels d’anada i tornada. Però un assumpte preocupava: de Kellman no se’n sabia res. “No es tenen notícies. Ha de justificar el seu prolongat silenci amb dades referents a partits concertats”, va publicar EL UNIVERSO. La sospita de la comissió d’una estafa es va consolidar en “desaparèixer (el DT) de manera tan misteriosa del nostre país”, va alertar aquest Diari.

On són els diners?

José Bruno Cavanna, president barcelonista, va denunciar que Kellman “hauria perjudicat l’equip que tan bé el va tractar durant la seva estada a Guayaquil”. El 19 de febrer del 1961, via telegrama, l’uruguaià va donar senyals de vida. Informava que a Centreamèrica (la gira era) impossible. I que a Colòmbia hi havia interès, però a canvi de pagar-li a Barcelona només 700 dòlars. “Confirmeu urgent a drogueria Real, Sevilla (departament de la Vall, Colòmbia)”, requeria Kellman. Bruno ho va comminar amb fermesa a tornar al país, però l’entrenador de Barcelona SC ja no va respondre mai.

El 19 d’abril del 1966 es va tornar a saber de l’oriental quan es va incorporar al Llibertat, d’Asunción. ‘Reapareix Kelman, que va entrenar el Barce’, va ser l’encapçalament de la notícia de L’UNIVERS, que es va preguntar: “On va estar aquests anys?”. Aquest Diario va trucar al charrúa “una figura discutida que, no obstant, va tenir èxit”, però que és “recordat més que res pel seu famós viatge a Colòmbia, del qual mai va tornar”.

Hi va haver un DT forà va marxar, no va tornar, i no va tornar mai els diners que la dirigença li va lliurar perquè pactés la realització de partits amistosos a l’estranger. Un altre va contribuir a l’obtenció de la setena estrella torera, però no va poder seure a la banqueta.

Hi ha un sol cas, fins ara, d?un prestigiós entrenador que va tornar a Barcelona SC i va fer una volta olímpica. El que és estrafolari no és absent: en una mateixa campanya van desfilar set orientadors per la banqueta. I tampoc el ridícul queda al marge: un president va llogar, per a dues trobades, el tècnic d’un altre quadre ja eliminat.

El DT uruguaià Julio Kellman, campió amb Barcelona el 1960, se’n va anar el 1961 amb diners que no va tornar. Foto: Arxiu

La màgia de Vieira

Fabián Bustos, a la tornada a Barcelona SC (després de 191 dies d’absència i un decebedor pas pel Santos FC), té la possibilitat d’igualar una marca que està en poder d’Otto Viera. El brasiler és l’únic entrenador que en un retorn va guanyar un títol nacional amb els grocs.

El fabulós Mag va fer trucs sorprenents. El 1970, en la temporada d’estrena, es va cobrir de glòria. A la següent Barcelona SC va fixar una fita amb Vieira; va ser el primer bicampió d’Equador. El 28 de novembre de 1971 els toreros van fer una segona volta olímpica consecutiva, després de batre 2-1 a Lliga de Quito a l’Olímpic Atahualpa (gols de Nelsinho i Pepe Paes).

El brasiler es va desvincular a mitjans del 1972, però va tornar per a una ràpida estada el 1975. El 1980 Mandrake va respondre a una nova crida de Barcelona SC perquè ocupés el lloc que va deixar vacant Paolo Poletto, el seu compatriota. Vieira es va refermar com un pròcer del barcelonisme en acabar amb una sequera de nou anys. A l’última de tres inoblidables batalles contra Tècnic Universitari els toreros van golejar 3-0 a Machala, la tarda de la memorable xilena de l’Artista Ephanor. Ningú més que Vieira -un dels herois de la gesta de La Plata- té més títols amb Barcelona (tres) i més jocs de semifinals per la Libertadores (vuit).

El brasiler Otto Vieira, únic DT que va tornar a Barcelona per guanyar un campionat nacional. Foto: Arxiu

DT campió, des de la tribuna

El rècord de ser l’ensinistrador més jove a guanyar un títol del campionat equatorià pertany al quiteny Héctor Talla Única Morales. Ho va aconseguir amb tot just 29 anys, quan amb El Nacional es va adjudicar el trofeu del 1973. L’enginyer capitalí va repetir èxits amb els militars el 1977 i el 1978.

Sota les ordres de Ronaldo Borba Filho, Barcelona SC va començar la campanya del 1981. El brasiler va ser acomiadat poc després de l’eliminació a la Copa Libertadores. Per reemplaçar-ho va arribar Humberto Maschio. Tot i això, poc abans del començament de la lligueta l’argentí va ser cessat de manera fulminant per “haver trencat el principi d’autoritat”, va explicar Galo Roggiero, president de la Comissió de Futbol. Va dirigir com a interí el preparador físic peruà Hernán Saavedra, fins que la directiva va arribar a un acord amb Morales (dolorosament assassinat el 1993).

Amb el recordat Talla Única Barcelona es va apoderar del campionat el 16 de desembre de 1981 en doblegar 1-0 El Nacional, en estadi Model. Morales, no obstant, no va poder seure a la banca canària. Fa quatre dècades, a diferència d’avui, la reglamentació local prohibia que un DT fitxat durant el desenvolupament del certamen exercís la seva funció juntament amb els suplents. Morales va estar sempre a les tribunes ia l’àrea tècnica rebien les seves instruccions Jorge Bolaños, assistent, i Saavedra.

Héctor Morales no es va poder asseure mai a la banqueta quan va donar el títol a Barcelona el 1981. Foto: Arxiu

Els set tècnics

La temporada 2004 va ser per a Barcelona SC, pel nombre d’entrenadors contractats aquell any, una mena de seqüela de la pel·lícula Els set samurais (d’Akira Kurosawa, 1954). També va tenir nexes aquella complicada campanya amb Els set magnífics (de John Sturges, 1960), el remake nord-americà de la cinta japonesa: ¡Van fer torns set tècnics per dirigir els canaris! L’inusual fet no consta al Llibre Guinness dels rècords, però ha de ser un cas inèdit al món.

Van entrar i van sortir estrategs sense parar. La institució era presidida per Leonardo Bohrer. Com va anar a Barcelona amb aquesta inestabilitat a la banqueta? Va ser antepenúltim a l’etapa inicial del torneig, líder a la segona, sisè a la taula acumulada, i penúltim a la lligueta. A Copa Libertadores va ser escorta del punter Santos FC, al Grup A. Va caure a vuitens de final en una tanda de penals davant l’Onze Caldas, que tres rondes després va ser el rei d’Amèrica.

Els set ensinistradors toreros del 2004 van ser Rubén Darío Insúa, Ricardo Armendáriz, el colombià Víctor Luna, i els argentins Pedro Marchetta, Jorge Solari, Juan Urquiza, i Jorge Carlos Habegger. De l’inici d’aquell torneig (6 de febrer) fins a la seva culminació (19 de desembre) van transcórrer 317 dies. En aquell lapse Barcelona SC va canviar d?entrenador cada 45 dies, de mitjana.

Tabaré Silva va dirigir ‘llogat’ a Barcelona dos partits de la temporada 2019. Foto: Arxiu

Alquílame i aquí DT

El 5 de novembre del 2019 a José Francisco Cevallos li faltaven 28 dies abans de lliurar el càrrec al president electe, Carlos Alfaro Moreno. L’exarquer va resoldre tancar la seva qüestionada i polèmica administració amb una mesura folklòrica.

En anar-se’n Leonardo Ramos Cevallos va ‘llogar’ un tècnic perquè dirigeixi l’equip a la part final del certamen de la LligaPro (jugat aquest any en un format que no s’ha repetit). L’elegit a ‘arrendament’ va ser l’uruguaià Tabaré Silva, que setmanes abans va fallar en l’intent de ficar el Deportivo Cuenca als quarts de final dels playoffs.

Silva es va unir ‘a préstec’ a Barcelona SC i amb prou feines va conduir en dos partits. A Quito va ser superat per Aucas (1-0), a l’anada; ia la tornada un empat 0-0 al Monumental va deixar els canaris fora de la lluita per la consagració.

“L´atenció que genera Barcelona és increïble. Una cosa és explicar-ho i una altra és viure-ho. Per mi l’experiència va ser molt important, lamentablement els resultats no ens van acompanyar”, va declarar Silva, que el 2021 va demandar els grocs per falta de pagament per un parell de jocs. (D)